Aprenentatge dels Estudiants

La formació en "Com Aprenen els Estudiants" representa una oportunitat formativa essencial per a docents de qualsevol disciplina, oferint eines i coneixements clau per a optimitzar les pràctiques pedagògiques i millorar significativament l'experiència d'aprenentatge dels estudiants. Aquesta formació no només dissecciona el procés d'aprenentatge en les seves parts constituents, sinó que també ofereix un marc de referència robust per comprendre la diversitat d'enfocaments i estils que caracteritzen a cada estudiant. La seva rellevància rau en la capacitat de transformar la comprensió teòrica en estratègies docents pràctiques i efectives.

Un dels pilars fonamentals d'aquesta formació és la comprensió de les fases de l'aprenentatge, que es presenten com un recorregut seqüencial que tot estudiant travessa en adquirir nou coneixement. Aquesta conceptualització permet als educadors anticipar i acompanyar millor l'estudiant en cada etapa del procés.

Sensibilització

La fase de sensibilització actua com a punt de partida, on l'objectiu principal és captar l'atenció de l'estudiant i despertar el seu interès. En aquesta fase, la connexió amb el Nivell de Desenvolupament Real (NDR) de l'estudiant és primordial. Es tracta d'identificar allò que l'estudiant ja sap i utilitzar aquest coneixement previ com a pont cap a nous conceptes. Estratègies efectives inclouen plantejar preguntes que estimulin la curiositat, presentar problemàtiques rellevants que connectin amb els seus interessos, o utilitzar exemples concrets i quotidians que il·lustrin la importància del tema a aprendre. La generació d'un "desequilibri" o "conflicte cognitiu", tal com proposa Doise, pot ser una tècnica poderosa: presentar una situació que desafiï les seves idees preconcebudes o que generi una incongruència pot motivar l'estudiant a buscar noves informacions per resoldre la paradoxa. Aquesta fase inicial és essencialment una qüestió de motivació intrínseca i d'establir expectatives positives envers l'activitat d'aprenentatge.

Coneixement

La fase de coneixement entra en joc quan l'estudiant ja ha mostrat interès i està disposat a aprendre. Aquí, l'atenció se centra en el reconeixement de nova informació i la connexió entre unitats d'informació. Es tracta d'ajudar a l'estudiant a donar sentit a la nova informació, relacionant-la amb el que ja coneix i establint ponts entre diferents conceptes. A mesura que l'estudiant percep que està avançant en la comprensió, la seva motivació i interès tendeixen a augmentar. En aquesta etapa, és crucial tenir en compte la Zona de Desenvolupament Proper (ZDP), un concepte de Vygotsky que fa referència a la distància entre allò que l'estudiant pot fer per si sol i allò que pot fer amb l'ajuda d'un expert o company més avançat. L'educador ha de situar les activitats d'aprenentatge dins de la ZDP, oferint reptes que siguin assequibles amb suport, però que siguin prou exigents per promoure el creixement cognitiu.

Domini

La fase de domini es manifesta quan l'estudiant ja és capaç d'utilitzar el nou coneixement en contextos més estructurats i guiats. Aquesta fase es relaciona amb la transferència específica de coneixements, és a dir, la capacitat d'aplicar allò après en situacions similars a les que s'han utilitzat en l'aprenentatge. L'estudiant comença a prendre el control sobre el seu aprenentatge, mostrant autonomia en la realització d'activitats tancades, com ara exercicis pràctics o problemes tipus. En aquesta fase, és important que l'educador faci una recollida d'informació comprensiva, utilitzant avaluacions formatives que permetin verificar si l'estudiant ha assimilat correctament els conceptes fonamentals i pot aplicar-los de manera efectiva.

Integració Pròpia

Finalment, la fase d'integració pròpia representa la culminació del procés d'aprenentatge. En aquesta etapa, l'estudiant no només pot utilitzar el coneixement en situacions conegudes, sinó també aplicar-lo de manera flexible en contextos desconeguts i nous. Aquesta fase està vinculada a la transferència general, és a dir, la capacitat d'utilitzar el coneixement en situacions molt diferents a les originals. L'estudiant estableix relacions amb altres conceptes ja incorporats al seu esquema mental, construeix un coneixement personal i desenvolupa una consciència de l'aprenentatge, capaç d'explicar amb les seves pròpies paraules el que ha après i com ho ha fet. Aquesta fase es caracteritza per la metacognició, la capacitat de reflexionar sobre el propi procés d'aprenentatge i de regular-lo de manera autònoma.

Paral·lelament a les fases d'aprenentatge, la formació destaca la importància dels enfocaments d'aprenentatge, que il·luminen les diferents motivacions i estratègies que els estudiants utilitzen per aproximar-se a l'estudi. Comprendre aquests enfocaments permet als educadors adaptar les seves metodologies per atendre a la diversitat d'estudiants. Existeixen tres nivells d'enfocament: superficial, profund i estratègic.

Superficial

Complir requisits, orientació a l’examen i notes (motivació extrínseca).
Percepció fragmentada de l’aprenentatge, manca de constància, aprenentatge sense significat personal.
Memorització repetitiva, còpia, reproducció literal d’informació.

Profund

Cercar sentit i comprensió personal, integració amb coneixement previ.
Aprenentatge significatiu, autoregulació, participació activa, reflexió i cerca de coherència.
Relacionar idees, lectura crítica i reflexiva, elaboració de connexions i models.

Estratègic

Aconseguir el millor resultat possible (autoeficàcia i planificació).
Intencionalitat clara, gestió eficaç del temps i recursos, adaptabilitat segons l’avaluació.
Planificació, selecció de materials, ús d’estratègies variades segons objectius i proves.

Finalment, la formació aborda els estils d'aprenentatge, categories que descriuen les preferències individuals en la manera d'aprendre. Reconèixer aquests estils pot ajudar als educadors a diversificar les seves estratègies docents. L'estil actiu es manifesta en estudiants animadors, improvisadors i descobridors. Són persones que es motiven amb facilitat per qualsevol activitat, que els serveix per animar-se i participar, però que també es refreden amb facilitat si l'activitat perd l'interès inicial. Necessiten dinamisme i varietat en les activitats.

L'estil pragmàtic és propi d'estudiants experimentadors, pràctics i directes. Necessiten veure la vinculació entre allò abstracte i allò pràctic, i valoren les aplicacions concretes i la utilitat del que aprenen.

L'estil reflexiu es caracteritza per estudiants ponderats, receptius, analítics i exhaustius. Necessiten temps per aprendre i processar la informació de manera natural. Prefereixen activitats que permetin la reflexió i l'anàlisi pausada.

L'estil teòric correspon a estudiants metòdics, lògics i estructurats. Necessiten una estructura, un camp, un marc de referència per entendre i organitzar la informació. Sense aquesta estructura, poden sentir-se perduts o desorientats. Generalment, tenen força profunditat en el seu aprenentatge un cop troben l'estructura adequada.

La formació conclou amb una reflexió sobre la importància de reconèixer el propi estil d'aprenentatge i d'ensenyament com a educadors, i de crear situacions d’aprenentatge diverses que atenguin a la varietat d'estils i enfocaments dels estudiants. Aquesta consciència i capacitat d'adaptació són claus per afavorir un aprenentatge més efectiu i significatiu per a tots, convertint la diversitat estudiantil en una riquesa i una oportunitat per a la innovació pedagògica.